Hola,
He integrat les dues taules i he redactat un petit article de retorn. He intentat fer l’exercici de posar en diàleg les dues taules i sintetitzar punts de trobada i conclusions conjuntes. Si voleu donar-hi un cop d’ull (especialment les encarregades: @Sofi, @annavicentsoria i Víctor).
Des de la comunitat de Mistu vam organitzar un parell de taules de debat amb l’objectiu de reflexionar sobre com sostenir la creació musical. La dinàmica va constar de dues taules separades, una des de la perspectiva de les artistes i una altra des de la de les oients amb l’objectiu d’identificar les posicions i motivacions pròpies de cada sector. Un cop feta la reflexió individual, es van posar en comú per tal d’intentar sintetitzar les anàlisis i les propostes de manera integrada.
Segons les artistes, reben moltes més aportacions de la venda d’àlbums, marxandatge i entrades de concert que no pas a través de les escoltes digitals (als perfils que hi havia a la taula de debat, en el millor dels casos suposa un suplement mensual però no sosté ni la vida ni la creació). En aquest sentit, hi va haver bastant consens en enfocar les energies a potenciar la música en viu i en enfortir un circuit musical descentralitzat i autogestionat. Algunes artistes comentaren que fer-ho els ha donat molt més retorn que no intentar el flux de treball estandarditzat de la indústria musical (també anomenat “perspectiva de règim”).
Les oients van proposar identificar tots els punts al llarg del procés de creació musical on hi ha concentració de poder per a incidir (tiqueteres, gravació de la música, distribució, etc.) i recuperar l’agència. Van anar més enllà del procés creatiu i proposaren repensar i fins i tot desmuntar la propietat intel·lectual privada (en un sentit elitista i excloent) en favor de l’ús de la música. Aquest concepte entra en diàleg amb les reflexions per part de les oients sobre fomentar que les oients deixin de pagar per la música amb la qual tenen més vincle (considerant que un cop pagades moltes escoltes, ja es pot considerar “comprada i en propietat”) per a redistribuir els recursos cap a altres artistes. Tot i l’aparent oposició amb la idea de les oients, es pot plantejar el mateix sense el conflictiu concepte de propietat i centrar-ho més en la idea “d’alliberar la música”, proposada per part de les oients.
Pel que fa als concerts en directe, hi va haver una certa discrepància quan les artistes van proposar cobrar per l’entrada en lloc que siguin gratuïts (sobretot en l’àmbit de festes populars) mentre que les oients defensaven la forma de taquilla inversa per tal de fer la música més accessible (ampliant la idea d’alliberar la música en viu, la taquilla inversa implica que en acabar l’actuació es fa una aportació voluntària). Potser una posició intermèdia de consens seria posar un preu baix a les festes populars, abaratir el preu dels concerts en sales i fomentar a més la taquilla inversa i el retorn. Un apunt important que va sortir al debat de les artistes és la incomoditat de què moltes vegades quan els concerts són gratuïts les retribucions depenen de la venda de begudes majoritàriament alcohòliques i van manifestar la voluntat de desvincular-ho.
Més enllà de fer una anàlisi dels reptes generals i de la música en viu, una bona part dels debats va estar centrat en la creació de la nova plataforma de distribució musical. Les artistes van assenyalar que la necessitat que supleixen aquest tipus d’eines és més de visibilitat que econòmiques (que com ja s’ha dit, el retorn prové més de la compra de discos, marxandatge o els concerts en viu). Algunes funcionalitats que van demanar les artistes són la capacitat de posar límit a les escoltes gratuïtes i a la descàrrega o poder compartir un enllaç amb la reproducció d’un nou disc sense anuncis però amb un límit d’escoltes (per tal d’oferir una experiència de descoberta immersiva). Per part de les oients, alguns suggeriments originals foren la integració d’una tiquetera comunitària (les tiqueteres tenen un gran monopoli sobre la distribució d’entrades però també sobre la visibilitat dels concerts) i la màxima transparència quant al destí de les aportacions i els criteris sobre la remuneració.
Una de les propostes de les oients en la línia d’alliberar la música va ser facilitar processos de mecenatge a l’hora de gravar un disc que facin possible la seva realització, proposta similar a la que van fer les artistes, que proposaven de compensar amb un enllaç preescolta. Un altre punt coincident entre ambdues taules va ser la idea d’una sostenibilitat centrada en petits segells o col·lectius d’artistes per tal de no posar massa pressió en un sol artista o banda. Defensaren aquesta organització com a una opció més sana i sostenible al llarg del temps. Les oients van comentar la inspiració en les cistelles ecològiques o les xarxes de suport mutu on comunitats s’organitzen per a produir un bé de consum alimentari. Anàlogament, una comunitat organitzada podria sostenir de forma regular la creació conjunta d’una col·lectivitat d’artistes.
Com a conclusió, hi va haver un clar interès per potenciar la creació d’una comunitat al voltant de la música en viu, de tornar a comunalitzar les eines de producció i distribució de la creació cultural i l’alliberació d’aquesta sense que el pes de l’esforç recaigui només en les artistes sinó que hi hagi una corresponsabilitat per part de les oients.